Tu i jo ja fem tard. Ens estem aquí xerrant de vés a saber què, que si la teva germana, que si la teva tia-àvia, que si els nostres pares... i mentrestant el temps va passant. No massa ràpid, clar, prou que ho sabem això, que el temps ens té ben atrapats amb una cadena ben curta.
Per més que ho vulguem, per més distraccions que ens busquem, per més caixes que recollim, el temps no acaba de passar del tot. Només ho fa veure. Ens enganya i ens fa creure que passa, però no és així, s'està quiet, immòbil, mirant la nostra agonia.
Però ara ja ens tornem a distreure i no tenim temps per perdre: ja fem tard. No és pas que ningú ens esperi, clar, però fem tard.
